La Topografia (de el grec τόπος, ‘lloc’, i «-grafia», ‘descripció’) com a ciència que estudia la representació gràfica de la superfície terrestre, amb les seves formes i detalls, té com a objectiu principal l’estudi de l’relleu. El relleu és el conjunt de formes de la superfície terrestre que ressalta sobre una superfície horitzontal. Etimològicament, la paraula prové de el llatí rellevaré, la traducció és ‘aixecar’, ‘alçar’.
Les formes de relleu, bàsicament es poden classifiquen en formacions muntanyoses, planes i depressions, i la seva gènesi i evolució responen a l’acció de el clima, els processos geològics interns i externs i les accions antròpiques.
Es diu superfície topogràfica a la que envolta la part sòlida de la Terra. Encara que considerada en petites zones pot comparar-se amb plànols, cons o cilindres, aquesta superfície és absolutament irregular. La seva única propietat geomètrica regular és la que es refereix al fet que una recta vertical no la pot tallar res més que en un punt. La representació de les superfícies topogràfiques es basa en aquesta propietat. Aprofitant aquesta característica, es projecten els punts de la superfície topogràfica a la superfície de referència, que en els casos més senzills és el pla horitzontal.
Les corbes de nivell o isohipses són línies que uneixen punts de la superfície topogràfica que presenten la mateixa altitud. O el que és igual, la intersecció de la superfície topogràfica amb un pla horitzontal. L’equidistància és la distància constant entre dos plans d’intersecció o entre dues corbes de nivell. A escala 1: 50.000 l’equidistància és de 20 metres. No s’ha de confondre l’equidistància, que fa referència a mesures verticals, amb la distància sobre el pla entre dues corbes de nivell, que són mesures horitzontals i que per tant, estaran sempre a l’escala de mapa.
Les corbes de nivell solen ser representades de color siena. D’altra banda, poden aparèixer corbes auxiliars o intercalars que permeten precisar millor l’altura causa del seu menor equidistància; es representen amb traços fins discontinus, que no tenen per què tancar, sinó que es col·loquen on es precisen i amb la continuïtat necessària.
Deixa un comentari